Jordi Rubió i Balaguer (1887-1982) i Martí de Riquer (1914-2013) són els dos més grans historiadors de la literatura catalana del segle XX. Des de 1934 mantigueren una activa relació personal i intel·lectual, part de la qual quedà fixada en les cartes que es donen a conèixer en aquest epistolari. Riquer, vint-i-set anys més jove que Rubió, mai no en fou deixeble, però se’n considerà tota la vida. Aquesta relació del mestre i el deixeble que no foren es tradueix en les cartes en la deferència amb què Riquer sotmet els seus treballs a l’aprovació i la crítica de Rubió, i en els comentaris admiratius, i alhora rigorosos i sovint discrepants, que li retorna Rubió en algunes de les millors cartes d’aquest recull. La confiança mútua, per sobre de les conseqüències de la guerra civil en les trajectòries de tots dos, emergeix també en la manera com aborden qüestions delicades de la vida universitària o del procés de relativa normalització de les activitats de l’Institut d’Estudis Catalans. L’epistolari ens porta dels records d’infantesa i de jovenesa de Rubió a les hores compartides a casa de Riquer o a l’Acadèmia de Bones Lletres, hi ha lloc per a la confidència i les preocupacions personals i familiars, i s’hi ressegueixen amb lucidesa les figures i els textos de Cerverí de Girona, Andreu Febrer, Bernat Metge, Ausiàs March o Joanot Martorell.